FE DE RUTES

La fàbrica va tancar, i es va trobar deambulant com un ànec pels carrers de la ciutat.
De tant buscar s’havia convertit en tot un expert, cada cosa que veia li obria un ventall de possibilitat que no el deixaven dormir.
Havia acumulat un munt d’experiències, i volia compartir-les amb el món. Però la tardor començava a debilitar la llum dels capvespres, el vent li feia venir mal de cap, la fredor de les nits li feia formiguejar la punta dels dits. I amb aquest temps, només pensava en amagar-se dins la clova de castanya.

Per tot això, i altres coses que només sap ell, va començar a buscar refugi, volia un espai on compartir, un lloc on aixoplugar-se els dies de tempesta i fer poesia amb les mans.

I va trobar la fàbrica abandonada d’un món antiquat, reconvertida en un taller o s’encenien els llums, s’aixecava el teló, penjaven cordes eslagarsades entre bambolines, i darrere les came-
tes una veu cridava en veu baixa (t’estan veient!!).
I sense dir res, com sempre, va tornar a jugar de nou a ordenar la seva vida. Des del seu univers oníric. Amb els silencis del pensar, el sentiment a or de pell, i els genolls pelats per l’emoció.

JA PODEU TIRAR ÀNECS AL RIU! SEMBLA QUE AVUI TORNA A BAIXAR AIGUA.